Realitats Socials.

Des de Emancipa’t seguim buscant notícies i realitats encobertes per la gran ma manipuladora de la comunicació, que en molts casos només ens deixa entendre el que pocs volen.
Avui us portem la realitat social dels treballadors de Dubai:
A mitjans de l’any 2008, concretament el mes de Novembre atacava una notícia a la ombra de la realitat de Dubai que cap mitja públic de televisió sen va fer reso.
Va ser la de una gran revolta massiva, però la premsa i la televisió en compte de atendre aquesta noticia d’aquesta realitat social, treuen una noticia com a que el multimilionari Al-Waid Ibn Talal s’acaba de comprar un “Airbus 380” per al seu us particular.
Ni una sola paraula referida a aquest moviment de vagues, no un sol segon, ni una sola línea, anomenant la rebel•lió, de cents de mils de treballadors sobre explotats.
La burgesia seguint un cop mes la coneguda tàctica del “black-out”, de una autèntica conspiració del silenci, tracte de ficar en aïllament les lluites obreres, a través d’una capa de plom mediàtica internacional.
Dubai s’ha convertit en els últims anys en una espècie de gegantina urbanització en la que proliferen com bolets els grans gratacels.
Aquest emirat continua una de les demostracions del anomenat miracle econòmic d’Orient Mitjà, però darrera d’aquesta idea que ens venen la realitat es la explotació brutal dels treballadors que aixequen aquestes estructures.
Un 80% dels treballadors de dit emirat, son d’altres països , com la Xina, Pakistán, Bangla Desh, India etc,i son treballadors molt més dòcils que els del mateix país.
Estan obligats a fer torns de mes de 20 hores per preus irrisoris de 150 euros al mes!!!!!!!!
Es cert que ells construeixen els hotels mes luxosos del mon, i les estructures mes boniques però també, es cert que una llauna de escopinyes ofereix més espai que els barracons on dormen infinitat de persones humanes apilades en condicions deplorables i insalubres, per descomptat sense cap dret, fonamental.
Ja en l’estiu de l’any 2006, els treballadors de Dubai van demostrà, la seva capacitat per lluitar massiva i col•lectivament, a pesar de la repressió infligida a aquestes persones, aquests últims mesos han demostrat la valentia i la capacitat de solidaritat i la unitat per lluitar contra la explotació que pateixen, i tot això exposats a la dictadura de Dubai ja que està prohibida la vaga i suposa expulsió immediata del país de per vida.
La vaga esdevenia per la demanda de salaris que els permetessin viure dignament, transports col•lectius dignes i dormitoris adequats a les seves necessitats, al sentir-se identificats molts altres treballadors de diferents empreses es van unir a la vaga demostrant una gran fortalesa i unanimitat.
Tal hi com calia esperar la burgesia i el seu estat repressor van reaccionar amb brutalitat, dispersant a la gent amb canons d’aigua entre altres accions desproporcionades.
El ministeri de treball va oferir als milers de manifestants la següent alternativa: o continuaven treballant o automàticament quedaven expulsats del país sense dret a cobrar cap percepció per atur o acomiadament, però ni aquestes amenaces anticonstitucionals ni la repressió policial va poder acabar amb les seves reivindicacions, aconseguint en el país mes de 400,000 manifestats, i la pregunta es qui fa mes mal, la policia amb canons d’aigua o la burgesia que ha convertit les seves vides en un infern?
Les lluites comencen a donar el seu fruit, el govern es planteja la creació d’un salari mínim i moltes empreses han set cridades a la revisió dels salaris dels seus treballadors, apart de que la classe burgesa ha tingut que recular en la seva actitud.
Els obrers no tenen pàtria proclamaven Marx, i Engels en el manifest comunista, les lluites actuals dels treballadors estan molt lligades a una mateixa cadena de explotació capitalista, i molts cops la no confiança en sindicats, ni en partits d’esquerres.
Els treballadors s’uneixen i adquireixen experiències mútues, per això s’impedeix aquesta transmissió d’idees i la conseqüent pressa de contacte, la burgesia i la comunicació tracta d’impedir, la difusió internacional de les informacions de les lluites que exploten en diferents punts del planeta, les lluites a Dubai i a altres indrets son la prova de la sobre explotació però també da la unitat i la solidaritat dels treballadors que lluiten per un futur digne.

Crònica d'una caiguda.

Mitjans de Setembre, del 2008, a Nova York es tardor, es un bon moment per donar un passieg per Central Park, però en aquesta ciutat que va vendre la seva ànima al diable i als especuladors immobiliaris, l’acció sol succeir una mica mes avall, en una luxosa oficina del pis 31 del número 745 de la setena avinguda la mes famosa de NY, allí, hi han les oficines del banc d’inversió mes poderós de tot el país, Lehman Brothers, en aquests moments el seu president executiu, Richard Fuld, està pensant l’impensable: “Pide a un experto en quiebras que prepare los papeles necesarios por si el banco se hunde” .
“L’administració no et deixarà caure”, replica l’incrèdul advocat, “ seria com si el mateix govern caigués”. Poques hores després succeïa l’impensable: Lehman cau.
No hi havia al mon banquers mes arrogants i mes despietats, que els del banc Lehman Brothers, d’aquí, la potencia visual de les imatges: la cua de joves executius desolats, emportant-se, les seves coses en caixes de cartró, podria ser l’equivalent de les fotografies en blanc i negre de la gran depressió del segle passat.
El autèntic drama comença el 15 de setembre, la crisi financera esdevé aquest dia com la major recessió d’ençà la Segona Gerra Mundial.
Dançà d’aquest dia milions de persones perden el seu lloc de treball arreu del mon, es cert que tan sols tres anys abans no succeïa pràcticament res fora del normal, al menys en aparença, el sector portava massa temps engreixant sense límit, amb uns riscs de endeutament insostenibles, tot i que el banc central actuava com a tallafocs, la globalització i el gran entramat d’aquests bancs d’inversió infecta ràpidament tota la estructura econòmica mundial.
“Va sortir en la foscor, un sistema bancari, creat pels propis banquers i brokers per saltar-se les normes, arrasava amb tot el que tocava”, descriu Jordi Galí catedràtic de La universitat Pompeu Fabra.
Les innovacions, financeres que la banca oferia com la “panacea” han resultat ser armes de destrucció massiva, els executius van fer apostes molt arriscades operant al límit, i mes enllà de les regles, i inclús ara els hi costa reconèixer-ho, però van aconseguir l’impensable: que ni els propis banquers confiessin en la banca.
La confiança comença a esfumar-se i a la primavera del 2008, Bear Stearns s’enfonsa.
Si mirem enrere fins a l’any 2007, Flud va cometre un error greu: pensava que la crisis no aniria mes enllà, i comença a endeutar-se amb ajuda dels productes estructurats en el malferit sector immobiliari, i era en aquells moment en que la ampolla es començava a buidar.
Encara així ni Fuld, ni ningú pensava que Washington anés a permetre una fallida de tal calibre.
Acostumats a operar al marge de l’ètica moral pressuposant que l’estat sempre protegirà als bancs ja que son vitals per l’administració.
L’administració, Bush refusa qualsevol tipus d’intervenció, ja cansats de la mala praxis dels bancs i sempre amb l’estigma de ser ells que rescaten als qui ho fan malament.
Per a molts ha set una mala decisió, ja que crea una reacció en cadena: Els bancs que no sabien exactament que els hi devia Lehman i no els hi tornaria, deixen de prestar diners i de prestar-se diners mútuament.
Les coses s’escapen de les mans i Paulson i Bernake es veuen obligats a rescatar la gegantina asseguradora AIG, només unes hores després d’haver permès la caiguda de Lehman, “ el sistema està a un peu del precipici.
Paulson y Bernake, aconsegueixen una mesura extraordinària per a que el congres aprovi una despesa de mig bilió de dòlars per tal de rescatar de forma desesperada a Goldman Sachs i Morgan Stanley.
Després d’aquest procés comencen les crítiques sobre la debilitat del sistema econòmic i no tenir un pla de contenció per aquest tipus de casos i la incompetència de l’administració per permetre la caiguda de Lehman, que va deixar factures multimilionàries i el sistema monetari al límit del col•lapse.
El problema es que aquests bancs tenen tantíssimes ramificacions que els sistema no pot permetre la fallida, i això donava via lliure als gestors que prenien tot tipus de decisions al marge del sistema assumint riscos descomunals sabent que el estat difícilment permetria la seva caiguda.

CIU demanarà demà al congrés la creació d’un parc d’habitatges econòmic .

CIU demanarà demà al congrés la creació d’un parc d’habitatges econòmic .
El grup parlamentari CIU defensarà demà en el congrés dels diputats, una proposició no de llei, amb el que pretenen animar al govern a crear un gran parc d’habitatge de vivendes en lloguer, unes 100.000 aproximadament, i que tindran un preu màxim de 375 euros això es pretén aconseguir amb una col•laboració entre sector públic i privat.
El portaveu de vivenda en la cambra baixa, Pere Macias, considera que la iniciativa contempla la construcció de vivendes de lloguer “ Low Cost”, construïdes en sol majoritàriament públic, la idea es crear una fórmula mixta, la pròpia constructora gestionaria els lloguers, però, es garanteix el cobrament de les rentes mitjançant una entitat pública.
D’aquesta idea neixen aquets valors: una estimació de 100,000 vivendes al any de entre 50 a 90 metres quadrats, amb preus que rondaran entre 275 i 350 euros màxim.
La fórmula que proposa CIU no es que els promotors comprin sol, la idea es que els propietaris d’aquets terrenys siguin públics o privats cedeixin el dret d’us per un període de 10 a 25 anys.
Segons el portaveu adjunt de CIU, “les promotores es convertiran en gestores de concessions de lloguer , i a les promotores els permetrà accedir a les ajudes de finançament , per a nous projectes.